Portfolio-Enric Llevat

Exposició a la Galeria Antoni Pinyol

2012-02-12T01:40:00.000-08:00

Em plau de convidar-vos el proper divendres 24 de febrer a la inauguració de l'exposició col·lectiva: Present Continu a la Galeria Antoni Pinyol de Reus a les 8 de la tarda.

Us hi espero!

Localització

Diàleg obert amb Rosa Comes

2012-01-30T02:31:00.000-08:00

2012-01-15T08:04:00.000-08:00

Aliento y derrota per Rufino Mesa

Homo crisis de: Enric Llevat Gateu. Grafito sobre papel. 2011. Tarragona, Transmisión de móvil y retoques en photosop.

El presente relato trata un aspecto especial del sufrimiento: el fracaso en el traumático tránsito por la vida. Es decir: la derrota moral, económica y política en las pugnas humanas.

Le comunico el tema al buraco oracular ya que pienso que es un tema de órdago y muy señor mío… Como siempre se adelanta y me contesta antes de formular la pregunta. Sorprendido de la celeridad del día, compruebo que el agujero en cuestión es inteligente de pelotas…

—No me digas más, ¡eres un bisoño! el tema no tiene remedio y tú dale, dale, que dale, ere que erre, que herre. No obstante como soy la voz que nace entre aguas ígneas y me divierte perder el tiempo contigo, te relato una fábula ofrecida a aquellos que dedican la vida a una causa oblicua, macerada en la esperanza de un sueño: la visión de las anamorfosis permanentes…—

Empezó a desgranar el tema, ¡madre de dios, qué palique! Con autoridad petulante, incansable como siempre y con entonación justiciera siguió durante horas.

Aquí dejo unas notas...

Así son los dioses...

¡No sabéis como me cansan!

—Mi voz es el burbujeo del agua y me dirijo a aquellos que sacrifican la juventud en batallas emocionales, quimeras que secuestran los mejores años de su vida.

Les digo a los patriotas amortajados con banderas: te lo buscaste, truhán, te lo buscaste. Querias ser un héroe y mira lo que has encontrado, el foso de los ausentes... Te lo dije en más de una ocasión- ¡En esta dirección sólo se cultiva el dolor!

Te decía: ten cuidado, el “triunfo” siempre es pagado con el sufrimiento propio y el de los demás.

¡No hiciste caso y ahora te aguantas cabrón, te aguantas y sufres! Quién te creías que eras para montar el pollo y salir airoso. Mira el rostro que les ha quedado al los triunfadores de ayer; ¡os han dejado en la ruina y ahora callan como zorros, aunque todavía quedan algunos que airean fintas de confusión!—

A toro pasado es facil de hacer pronósticos, hasta el más pintado se apunta cuando suenan los clarines. Todos tenemos miedo de perder e tren y quedar arrinconados por la historia...

Continua con su cháchara y arremete con más brío.

—A los soberanistas les digo que lo practiquen ya, que se auto determinen de una manera efectiva e irreversible. Que dediquen el tiempo a cultivar los campos, a reconstruir las masías destruidas, a arreglar caminos y reforestar los bosques. Esa es la nación real, no hay otra. Su alma esta dormida en la visión completa de los montes, el cantar de las cañadas, la bruma de los ríos, el color de las primaveras y el trinar de las aves, esa es la patria; vívela y no quieras sangrarla. Deja que los demás miren los montes con sus propios ojos, no los desgastan haciéndolo.

Por que esa es la verdad, los que la aman con pasiones irracionales se enganchan a la ubres y la dejan extasiada. Son como ladillas enganchadas a la raiz de un pelo, no lo sueltan y se cimbran cómicos hasta que los derriban. Esa es toda su labor, balancearse en el mástil ondeante de las banderas y aguantar. Se ganarían la vida en un circo, pero nó, han de salvar a los demás, tienen una encomienda divina en marcha.

Les aconsejo que dediquen el tiempo en ordenar los libros, en escribir los más bellos versos en todas las lenguas habidas. Utilizar la inteligencia en cultivar la palabra y la reconciliación, los gestos en plantar los pies sobre una roca firme para dar un paso definitivo en la construcción del hombre. —

Le replico con la voz quebrada, me intimidan estos temas, soy víctima libada con orines, en más de una ocasión ultrajada. Estamos secuestrados, conducidos por una situación social que nunca se hará responsable del dolor causado; engañados y disminuidos. Cuando nos queremos dar cuenta nos vemos agrupados en batallones de combate, dispuestos a morir por una causa que no hemos entendido ni consensuado. Cuando la refriega toma inercia ya es demasiado tarde para detenerla y recapitular. Es como si la charnela de la mente se colapsara; ¡las heridas se abren y taponan la razón! Se lloran los hijos perdidos, se observan los campos quemados y en los oídos suena permanentemente el estruendo de los cristales rotos.

—Iniciada la batalla no hay marcha atrás; es la hora de los incendiarios, los que cultivan el "entre peor, mejor", el momento de purgar el dolor acumulado. Los espejos deformantes han ganado y la luz de los ojos es guiada por las frustraciones personales.

Tras la derrota los agitadores desaparecen, no se pueden pedir cuentas ya que nadie es subsidiario del pensamiento tribal. Nadie revelará ser el responsable de los males provocados. Las felonías encubiertas bajo el velo del espíritu colectivo quedan impunes. Hay responsables, está claro; los que tienen el poder y lo ejercen de manera interesada lo son. Los que han tenido una posición privilegiada y la han ejercido de manera irresponsable y perversa lo son. Los que emiten discursos incendiarios lo son, los irresponsables que airean sus eructos lo son y los que piden la salvación de su quimera personal en Facebook también lo son…

Ante el teatro de la confusión y el horror afirmo que hay que erradicar las prácticas violentas para obtener el poder, también las emisiones salvíficas para curar las mentes.

¡Ya esta bien de candidez impostada y de justicia que extermina al otro! Pero al tanto, no hablo de caridad cristiana, el otro no siempre es el débil, ni el fuerte. El otro es el no tú, ¡hijo de la gran verdad...!

Pienso que la manera eficaz es aislar a los generadores del conflicto es dejarlos que se consuman en el silencio. Los que les dan voz, los que les jalean y dan aliento y crédito, son los más responsables, son los causantes del sufrimiento devenido. —

Sí, seguramente si se les deja solos aguantan poco… Le digo mientras escucho el burbujeo del agua calmada i en ralentí.

—Los que generan crímenes, genocidios colectivos, tienen que ser juzgados, de lo contrario llegaréis más pronto que tarde al exterminio. Las practicas del machete han existido siempre y podéis alegar que es consustancial a la condición humana. Siempre os enfrentáis en lucha por un hueso; vuestra pequeña fuente de ambición empieza en un palmo de tierra. Ahora los machetes son tan poderosos y ligeros y el hueso tan invisible que el peligro esta cargado de fatalidad.

Mira, mira bien iluminado, ahora hacen una transacción comercial y vacían los silos de trigo en un segundo sin enterarte; un dígito mal valorado y se derrumban todas las previsiones, te arruinan sin indulgencia alguna…

Es un cuadro económico, sociológico y psicológico al cual quedáis adherimos de manera inconsciente e intentáis difundir con “la luz de la verdad” Es una realidad que se destila en los medios de comunicación, en la presión política, en los órganos de poder, en el cantar de los poetas, en las homilías dominicales y las tertulias de café. Un vector de opinión que hace hueco en las mentes, en los comportamientos sociales y en los oportunismos personales.—

Una explosión súbita, una burbuja gigantesca se desanuda en el fondo y me acusa de ser más incauto que una brizna de hojaldre en medio de una galaxia naciente. La burbuja

—La historia de la humanidad esta escrita con el influjo de estas variables y podéis afirmar que son la causa del conflicto humano. Son las predicciones fatales las que formulan expectativas entre los jóvenes, esperanzas que desembocan en dolor personal y en la ruina colectiva.

Los murmullos inducidos se hacen opiniones sociales, el rumor de justicia se hace ley y cae en el surco como semilla que germina y yerma la tierra. En ocasiones es hierba que inhabilita los campos de cultivo y trae el aliento de la miseria; ¡así volvéis a empezar con la espalda curvada! Es una aparición inevitable; el guía espiritual, el que ve más allá del horizonte, dibuja el devenir, sueña y os sumerge en los delirios. Es un deseo que os colma de gozo los instantes, pero con el tiempo vacía la mente y los graneros. Los que manejan las estadísticas, disponen, de un regimiento de asesores y poetas para escribirles las más “bellas homilías”, los que consultan el oráculo y sacrifican el cordero el día de la patria (ahora son los mostrencos políticos), con el dedito curvo os enseñan los nuevos cultivos. Con gestos de magos de oriente los muestran un día y otro y presentan sus ensoñaciones en forma de parques temáticos. Advertís las bondades del mundo a través de sus ojos tiernos y candorosos. Cuando eso pasa, ¡ay de vosotros, ya sois presa de la ilusión! Veis que al germinar las nuevas semillas aparecen tallos bellos, jugosos, ¡inocentes! Hambrientos de justicia y de esperanza, ¡los tomáis como maná, les creéis a pies juntillas y cuando os dais cuentas estáis enfangados hasta los corvejones! Ignorantes ellos también, os llevan de la mano al precipicio y allí os embarrancan en un cenagal putrefacto, un muladar donde sois devorados sin piedad alguna.

En esta hacienda desolada: ahora si, saturada de injusticias reales y con claros síntomas en descomposición, se observa que de sus légamos fermentan los héroes. —

Se acaba el relato, se hace silencio y en el fondo se oye una voz que se eleva sobre el burbujeo moribundo, con síntomas de agonía alienta…

—¡Hay que renacer de nuevo…!—

Publicat el 15 de gener del 2012 al blog Las piedras cantan

Homo crisis

2011-12-28T12:15:00.000-08:00

Esbossos a partir de les lectures de l'assaig "Sobre el dibujo" de John Berger.

Són dibuixos ràpids, on he intentat captar l'essència de l'expressivitat del retrat,
sobretot en la mirada. Realitzats sense cap tipus de model, foto o referència concrets.

Segons el mateix Berger, l'autèntic dibuix és aquell que es realitza de memòria.

Aquest treball és un work in progress, aniré penjant més imatges.

Esbossos inicials

Reportatge fotogràfic - Exposició Sala Kesse

2011-11-07T05:51:00.000-08:00

Fotografies: Josep Maria Gomis i Enric Llevat

2011-10-10T10:04:00.000-07:00

Participació a la I Mostra d'Art d'Ullà (Girona)

2011-09-28T10:49:00.000-07:00

En aquesta mostra presentaré el videoart "Rèquiem" que podeu veure en aquest mateix blog. Així com 6 obres més de la sèrie "Kompositions". Espero que us hi pugueu arribar i disfruteu de la mostra!

2011-09-12T01:01:00.000-07:00

Rèquiem, 2011. Videoart. Enric Llevat Música: Kulturkrieg

Experiències amb tinta xinesa

2011-08-22T09:53:00.000-07:00

Cabòries personals

2011-07-06T08:11:00.000-07:00

Liquid Logos

2011-05-30T02:00:00.000-07:00

Començo nova sèrie: Liquid Logos. Si voleu seguir les novetats d'aquest treball uniu-vos al blog o seguiu l'enllaç amb el nom de la sèrie.

Storms

2011-04-27T09:01:00.001-07:00

Tinta xinesa sobre paper
29,7X42 cm

2011-04-19T03:49:00.000-07:00

FEU CLIC SOBRE LA IMATGE PER VISUALITZAR-LA

Orgànics VI. Díptic de 200X50 cm. Oli sobre tel·la.

Un altre obra de la sèrie Orgànics. En aquest cas l'obra aprofundeix en la significació del paisatge vers els element ogànics (persones).

El present i futur actual que ens depara, amb les últimes notícies sobre el tsunami japonès, l'amenaça nuclear, les continues revoltes al món àrab...

són algunes de les impressions que he tractat de retenir en l'obra.

2011-04-09T08:36:00.000-07:00

Em trobo a l’Enric comprant el pa, parlem del temps, de la Universitat i d’un

quadre que em té reservat. Fem un cafè a la plaça i em demana d’escriure

alguna cosa sobre les seves pintures. Descobreixo que l’Enric té el taller al

mateix carrer on visc, al portal de vora la barberia, tres cases més enllà de la

meva. Aquesta casuatitat m’agrada. Visito el taller, l’escolto i observo: tot

està molt endreçat. Hi ha poca claror natural. La Rambla Vella és fosca.

Treballa molt amb les línies. Sembla un pintor que pentina, penso. Al sortir,

veig com el barber passa delicadament la pinta pels cabells d’algú a qui

acaba d’afaitar. D’això fa 2 mesos, més o menys.

NOTES. Tarragona, 23 de març de 2011.

LÍNIES. Busco les línies i les trobo en una filera de fanals. En un pas de zebra.

En les vies del tren. En una persiana trencada. En les voreres. En el mar de

fons. En les escales de casa. En els camins i en l’autopista. En els cables del

telèfon. En els cordons de les sabates. En la barana de l’escala. En la filera de

butaques d’un cinema. En un plat de pasta. En la cua d’una botiga. En les

esquerdes d’un edifici. En l’ombra d’una palmera. En els gargots de l’agenda.

En uns cotxes aparcats en bateria. En les tecles d’un piano. En un paraigües.

En un somriure a mitges. En les cordes. En els terrats i en les antenes. En una

noia que passa amb una samarreta de ratlles.

UN QUADRE A SOBRE L’ESCRIPTORI. Tinc un quadre al meu costat, fa uns

minuts penjava de la paret de l’habitació, ara està a sobre l’escriptori de

l’estudi. No en recordo el títol però recordo que era un títol que m’agradava.

Vaig veure aquest quadre per primera vegada en la inauguració d’una

exposició al café Museum de Tarragona, ara està a sobre l’escriptori de

l’estudi.

Penso en el trajecte que ha seguit, dibuixant una trama pels carrers de la Part

Alta: Rambla Vella nº 21, Sant Llorenç nº 5, Rambla Vella nº 21, Rambla Vella

nº 13. No en recordo el títol però recordo que era un títol que m’agradava. He

comptat les línies negres sobre fons blanc, n’hi ha 121. 121 línies negres

sobre fons blanc i una signatura en color vermell. No en recordo el títol però

recordo que era un títol que m’agradava.

NEGRE SOBRE FONS BLANC. 1) Un amic em diu que ha llegit que el Museu

Chillida tanca definitivament. Em pregunto què en faran dels grans blocs de

pedra, de les formes d’acer, de les peces de formigó i del fràgil paper pintat

amb tinta negra. 2) Fa dies que el diari parla de desastres al Japó, avui, a la

pàg. 11, hi ha la fotografia d’una dona sense sabates davant d’un rètol

trencat, la cal·ligrafia és bella i incomprensible. 3) Una filera de formigues

arrosseguen engrunes de xocolata per les rajoles de la cuina. 4) Un llibre cau

de la prestatgeria i queda obert per una pàgina a l’atzar. 5) Un músic vestit

de concert llegeix la partitura en silenci. 6) Un bombí i un paraigües a les

dunes de Tottori.

RAMBLA VELLA. En un minut passen 58 cotxes en direccions contràries, 11

motos en direccions contràries, 2 autobusos en la mateixa direcció, una

bicicleta i una ambulància; ningú pregunta on van. Dotzenes de persones

creuen el carrer per semàfors diferents. Un cotxe de policia s’atura en doble

fila. Un home compra pomes a la verduleria. 7 persones fumen a la porta de

l’hospital, n’hi ha dos que duen bata de malalt. Una filera de taxis espera. Un

gos s’escapa i es posa a córrer. Dos homes demanen almoina davant d’una

església. Una parella s’asseu a la terrassa de la geladeria i demana orxata.

Algú xiula. S’encenen les llums dels fanals. S’obre el portal de vora la

barberia.

Jo miro per la finestra.

Joan Rioné

Genovesa narratives teatrals

Mysteries II

2011-04-03T09:31:00.000-07:00

Sèrie d'il·lustracions profunditzant i aprenent amb diferents llenguatges: el còmic, el gravat tradicional i el dibuix. He buscat altre cop escenaris que denotin tensió, misteri o quelcom inesperat.

Alguns són còpies interpretatives d'obres d'Edward Gorey (El Cel), Briac Leprete (El Pont) i Schuiten Peeters (Paisatge desèrtic I i II i Torre de Babel), així com d'altres de creació pròpia (Biblioteca, Muntanyes misterioses i Muntanyes de l'illa de Skye, d'Escòcia).

Retolador de tinta negre sobre paper.

21 x 29,7 cm

2011-03-27T08:53:00.000-07:00

Art pilós

El primer cop que un s’acosta a l’obra de l’Enric Llevat és inevitable pensar: «Collons, l’Enric pinta pèls!». Hom podria dubtar de si es tracta de cucs, de fils, o de qualsevol altra cosa d’aspecte similar, però per poc que se li doni tombs, els pèls acaben sent la identitat que més s’acosta als elements que omplen el quadre. I potser és en aquest precís instant, mentre l’ull poc habituat a l’art modern prova de cercar la inevitable referència figurativa, quan es comencen a captar els matisos. Aviat, s’entén que la forma en la que les línies es distribueixen per l’espai, com interactuen amb les altres i formen un conjunt, mantenint la seva pròpia identitat i estructura bellugadissa que les diferencia de la resta, no té res de casual. Sense adonar-se’n, a la ment de l’observador arriben idees i pistes sobre el que realment està succeint davant dels seus ulls. Quan, per inspiració del moment, un recorda que les obres acostumen a tenir títol i es decideix a llegir-lo, enlloc d’un enunciat de compromís o totalment críptic, descobreix un element més del quadre que resulta revelador i que, tot sovint, coincideix amb alguna de les impressions que l’havien assaltat en fer-li front, verge de prejudicis. En aquest moment, comença el verdader diàleg, el joc que l’artista ens proposa, i amb ganes de més, ens apropem a la següent imatge, i només després de contemplar-la i deixar que ens parli, desviarem els ulls cap al seu nom, com qui comprova la resposta a un jeroglífic o a uns mots encreuats.

I és amb aquests símbols de referència kandinskiana i el seu aspecte pilós i orgànic, que l’Enric ens parla de nosaltres, de la nostra personalitat, identitat i de la forma en la que encaixem, o no, al gruix de la societat de la que tots, ens agradi o no, en formem part. Serveixin com a exemples un parell de les seves obres de la sèrie Vitas: Els desterrats, on una succió irrefrenable arrenca els pèls del seu assentament terrós i els arrossega cap al cel blau, mentre d’altres segueixen ben arrelats. Representació irònica de la calvície o metàfora de la immigració a la que tanta gent es veu abocada? I què me’n dieu de Els oblidats, on un borrissol qualsevol dels que podríem trobar a sota del sofà o a qualsevol d’aquells mobles que no es mouen mai, constitueix, al mateix temps, un grup heterogeni de pèls de diferents colors, que, enredats en un manyoc estàtic, semblen incapaços de volar pel quadre com fan la majoria dels elements que l’Enric ens pinta, i que en aquest cas ens fan pensar en els més febles, els que no compten ni per polítics ni als targets comercials, aquells que no tenen drets, ni diners, els deixats de banda per societat i família.

Pèls. Al coixí, a la dutxa, al terra; petits indicis de la nostra presència o absència, muts testimonis del nostre pas per l’existència.

Enric Herce Escarrà

www.enricherce.com

Mysteries

2011-03-16T02:28:00.000-07:00

Nova sèrie d'il·lustracions.

Bolígraf de tinta negre sobre paper.

21 x 29,7 cm

2011-03-02T00:36:00.000-08:00

Fotogrames d’una societat líquida

A propòsit de les sèries Kompositions i Kanagawa d’Enric Llevat

Diuen que els extrems es toquen i que els contraris potser no ho són tant. I diria que així es demostra en l’obra d’Enric Llevat, una proposta reflexionada i depurada en què conflueixen el local i el global, el concret i el total, la tradició i la contemporaneïtat.

Aquesta confluència d’antagònics aparents es pot veure sobretot a les sèries que Llevat ha titulat Kompositions i Kanagawa, la primera i la darrera que apareixen al seu Portfolio, i que m’han obert molts interrogants i m’han fet descobrir la coherència d’una proposta creativa, com deia, que és fruit de tot un procés llarg i desbrossat d’elements innecessaris.

Les dues sèries estan formades per diverses obres que funcionen de manera aïllada, però que adquireixen una gran volada quan les llegim de manera conjunta, una darrere l’altra; des del meu punt de vista, la seva coincidència formal, aquesta voluntat d’Enric Llevat de presentar-les com si fossin una única peça amb un cos que va canviant de localització dins del llenç, amb una forma orgànica que es va movent per l’espai en blanc, les dota d’una qualitat cinematogràfica i les converteix en fotogrames.

I l’encert és fer que aquests traços allargats, aquestes línies que s’escapen del pinzell, circulin i es reordenin, com si tinguessin vida pròpia, damunt del fons blanc, perquè és el contrapunt del blanc i de la nitidesa del traç el que li permet arribar a un grau idoni per mostrar la reflexió filosòfica: el negre sobre el blanc, la simplicitat cercada del traç sobre el llenç neutre, ens remet directament al símbol lingüístic i, en concret, a l’escriptura xinesa tradicional, que supera la representació simple del so i enclou un concepte més global, alhora que es troba a mig camí entre la funcionalitat de l’element comunicatiu i la poètica de l’art.

Les línies mòbils de les sèries de Llevat, talment els elements lingüístics de l’escriptura xinesa, són formes que contenen tot un món en el seu interior, són persones amb mons divergents, exteriorment similars, però en realitat diferents (d’aquí les notes de color que apareixen en un moment donat de la sèrie Kompositions), i que ara se separen i ara s’entrecreuen, ara s’aïllen i ara es comuniquen. El paral·lelisme formal amb l’escriptura xinesa, per tant, aporta valor lingüístic i filosòfic a les sèries i fa que els dos primers contraris, tradició i contemporaneïtat, es complementin.

Però tornem a la disposició en fotogrames. Cada obra de les sèries és com una fotografia que fixa un instant del moviment d’aquests cossos canviants –d’aquests individus que són mons en tant que lingüístics, com he dit–, i la disposició seqüencial dels instants ens permet ser conscients d’aquest canvi. Així, doncs, Enric Llevat conceptualitza el canvi a través de l’apropament pictòric a l’escriptura xinesa, i aconsegueix fixar la incertesa, la condició líquida de la societat. El motiu temàtic de les seves obres és el de la modernitat líquida de Zigmunt Bauman: les línies mòbils de Llevat dibuixen la lluita interna que els éssers humans mantenim davant la seguretat que ens proporciona la comunitat i la llibertat de la individualitat, la fragilitat dels llaços entre les persones, la transformació constant de la identitat, la seva fluïdesa.

La proposta pictòrica d’Enric Llevat, doncs, en aquestes dues sèries sobretot, però també en altres obres que exposa, permet el retrat del canvi, aquesta narració (cinematogràfica però fixada) de la incertesa i té la gran virtut de fer que els extrems siguin consecutius: la simplicitat i la complexitat, el canvi i la solidesa, la concreció i la totalitat.

Rosa Comes

Postals from Al Tahrir

2011-02-09T09:27:00.000-08:00

2011-02-04T04:04:00.000-08:00

Orgànics V

Acrílic i fang sobre tel·la. 150X50 cm

2011-01-19T04:26:00.000-08:00


Orgànics IV, 2011 Acrílic i fang sobre tel·la. 116x89 cm © Enric Llevat 2011

2011-01-13T03:55:00.000-08:00

SÈRIE ORGANIC LANDSCAPES

Llapis sobre paper

29,7x42 cm

KANAGAWA

2011-01-11T04:41:00.000-08:00

NOVA SÈRIE

2011-01-05T03:57:00.001-08:00

Orgànics III, 2011

Oli i acrílic sobre tel·la. 116x89 cm

2010-12-21T07:27:00.000-08:00

Orgànics II, 2010

Oli i acrílic sobre tel·la. 100x50 cm

NOVA SÈRIE: ORGÀNICS

2010-12-15T06:14:00.000-08:00

Orgànics, 2010

Oli i acrílic sobre tel·la. 116x89 cm

2010-11-20T01:48:00.000-08:00

Tempus fugit, 2010

Aquarel·la i tinta xinesa sobre paper. 70X50 cm

2010-11-20T01:38:00.000-08:00

Tempus fugit II, 2010

Tinta xinesa sobre paper. 70X50 cm

2010-10-05T09:04:00.000-07:00

2010-09-14T11:04:00.000-07:00

Els oblidats, 2010

Aquarel·la sobre paper. 32X46 cm

2010-09-13T07:52:00.000-07:00

Els desterrats, 2010.

Aquarel·la sobre paper. 32X46 cm

2010-09-09T04:33:00.000-07:00

Caminada onírica, 2010.

Acrílic i aquarel·la sobre paper. 32X46 cm

2010-09-08T09:41:00.000-07:00

Els fugitius, 2010.

Acrílic i tinta xinesa sobre paper. 32X46 cm

2010-09-08T02:03:00.000-07:00

Lluita optimista, 2010.

Acrílic sobre paper. 32X46 cm

2010-09-07T01:50:00.000-07:00


Recreacions, 2010. Tinta xinesa sobre paper. 32X46 cm © Enric Llevat 2010

2010-08-28T05:51:00.000-07:00

Eclosió, 2003

Oli sobre fusta. 70x35 cm

2010-08-20T03:51:00.000-07:00

2010-06-21T04:22:00.000-07:00

2010-03-23T08:40:00.001-07:00

KOMPOSITIONS 09/10

Exposició al Col·legi Oficial de Farmacèutics i Advocats de Tarragona

Al llarg de la Història de l’Art del s.XX alguns artistes han estudiat la composició dels diferents elements (línia, punt, figures geomètriques…) que s’ordenen en l’espai pictòric. Vasili Kandinski, amb els seus dos llibres clau De l’espiritual en l’art (1911) i sobretot Punt i línia sobre el pla (1926) va marcar un abans i un després en la pintura occidental.

La línia, el punt i altres elements pictòrics van ser treballats per diferents artistes com Pierre Soulages, Joan Miró, Hans Hartung o altres pintors de l’anomenada abstracció lírica o taquisme durant els anys 40 i 50, on aquests elements de forma autònoma o en el seu conjunt semblen parlar per si mateixos, sense la necessitat de la figuració o del realisme més explícit.

Precisament aquestes herències han estat el leitmotiv dels meus dibuixos i pintures des del 2003. Tot va sorgir de la necessitat d’expressar amb un llenguatge pictòric (aparentment senzill) la capacitat de reflexionar, representar o dirimir sobre aspectes de la complexitat humana, intentant depurar allò anecdòtic fins a arribar allò més essencial.

Les obres volen ser un cúmul de circumstàncies, una acumulació d’elements que corroboren que tots els components (en aquest cas línies) que participen en la vida són necessaris: lluiten, neixen, s’alien, conflueixen, conviuen o es divideixen.

En definitiva, i en poques paraules: vol representar la necessitat del ser contemporani de formar part de la complexitat de l’existència vital.

2010-03-11T09:49:00.000-08:00

NAIXEMENT III

235X460 mm

Tinta xinesa sobre paper

EVASIÓ DETERMINADA

235X460 mm

Tinta xinesa sobre paper

2010-03-04T09:25:00.000-08:00

POLÍTICAMENT CORRECTE

235X460 mm

Tinta xinesa sobre paper

2010-03-04T08:19:00.000-08:00

ECLOSIÓ

235X460 mm

Tinta xinesa i acuarel·la sobre paper

2010-02-26T05:27:00.000-08:00

DIVISIÓ

235X460 mm

Tinta xinesa sobre paper

2010-02-26T05:23:00.000-08:00

ESDEVENIMENTS

235X460 mm

Tinta xinesa i acuarel·la sobre paper

2010-02-24T12:51:00.000-08:00

CONFLUÈNCIES PERSONALS II

235X460 mm

Tinta xinesa i acuarel·la sobre paper

2010-02-17T05:03:00.000-08:00

COMPLEXITAT IV

235X460 mm

Tinta xinesa sobre paper

2010-02-10T06:31:00.000-08:00

INTROMISSIÓ

325X460 mm

Tinta xinesa sobre paper

2010-02-10T06:25:00.000-08:00

INTROMISSIÓ II

325 x 460 mm

Tinta xinesa sobre paper

2010-02-10T06:16:00.000-08:00

VIDA III

325 x 460 mm

Aquarel·la sobre paper

2010-02-07T11:54:00.000-08:00

COMPLEXITAT III

235X460 mm

Tinta xinesa sobre paper

2010-02-02T02:58:00.000-08:00

DUALITAT II

325X460

Retolador sobre paper

2010-02-02T02:52:00.000-08:00

NAIXEMENT IV

325X460

Retolador sobre paper

ARTEDEARTISTAS.COM

2010-01-21T08:07:00.000-08:00

Durant aquests darrers 3 mesos estic creant obra gràfica (dibuix en concret) i espero que en poques setmanes es podrà visitar i comprar en la web: artedeartistas.com, una excel·lent iniciativa d'uns amics que us invito a que hi entreu i pogueu penjar-hi la vostra obra si és que esteu creant.

De moment, pels interessats en veure i comprar la meva obra, teniu la possibilitat de fer-ho en aquest bloc contactant a la següent adreça: enricllevat@hotmail.com

"Canvi Indesitjat" Santes Creus

2009-12-11T10:00:00.000-08:00

Els alumnes de l'Escola Taller d'Art de Valls vàren inaugurar al Palau de l'Abat de Santes Creus la instal·lació Canvi indesitjat. Es tracta d'una poètica crítica a l'imparable canvi climàtic que està arrassant amb moltes espècies tant animals com naturals de la Terra.

Un gran mòbil construït amb branques seques on els seus fruits són multitud de dibuixos de diferents espècies vegetals del nostre entorn mediterrani. La tècnica del carbonet i el dibuix minuciós i naturalista fa pensar amb un catàleg d'un biòleg que ha dibuixat els últims exemplars de cada espècie. Als peus, esparcits sobre el terra, trossos de ceràmica mig crua conformen una metàfora al·ludint a la perillosa deserificació del planeta. La instal·lació es podrà visitar fins al 9 de gener.

L'Escola Taller d'Art de Valls està actualment dirigida pels professor Gemma Molero i Enric Llevat que volen incrementar el pes creatiu i educatiu d'aquesta escola amb un passat especialment rellevant en el camp de Tarragona. L'Escola ubicada al mig de Valls s'hi desenvolupen tallers de pintura, dibuix i ceràmica i compte amb unes bones instal·lacions.

A més l'edifici de l'Antic Hospital de Sant Roc compte amb dues sales municipals d'exposicions: la Sala Sant Roc i la Capella de Sant Roc-Espai d’Art Contemporani que juntament amb el Pati configuren un espai amb un gran futur artístic.

Fent memòria

2009-11-19T08:42:00.000-08:00

Inmers en la voràgine de la vida és important aturar-se per uns minuts i fer memòria. Durant aquest dies estic realitzant la memòria del curs "Bauhaus Experència 2009" i realment és molt positiu retenir tot allò essencial del curs. Fer memòria esdevé un exercici complicat i feixuc per els temps que corren, mai millor dit, el temps corre i corre sovint massa per donar aquell pes específic que mereix (o no mereix) cada acte, cada exercici, cada moviment que fas a la vida. Adonant-me compte de detalls que en aquell dia no li vaig parar atenció, o valorant aquella mirada còmplice que ara mereix totes les lloances del món. Fotografies, documents, programes de mà, pressupostos...tot un projecte que està passat però que sembla que reneix com l'au Fènix de les seves cendres, i que escrivint-ho, reunint-ho, posant-ho o bé eliminant-ho vas configurant un element que sembla tenir vida pròpia. Memòria o creació? aquesta és la qüestió amics.

SCAN 08; ultimant la publicació en CD

2009-11-03T01:19:00.000-08:00

Ahir mateix em van enviar la maqueta del CD de les II Jornades catalanes de fotografia del 2008. L'edició ha estat a les meves mans, conjuntament amb Pedro Vicente i la directora del festival SCAN, Mariona Fernández. Ara només falta retocar els petits errors ortogràfics o de maquetació. Ha quedat molt professional, espero que el dia 17 hi hagi força gent al Centre d'Arts Santa Mònica, on es farà la presentació de les jornades 2009 (format llibre) i les 2008 (en CD junt al llibre). Estic d'enhorabona.