Fotogrames d’una societat líquida

A propòsit de les sèries Kompositions i Kanagawa d’Enric Llevat

Diuen que els extrems es toquen i que els contraris potser no ho són tant. I diria que així es demostra en l’obra d’Enric Llevat, una proposta reflexionada i depurada en què conflueixen el local i el global, el concret i el total, la tradició i la contemporaneïtat.

Aquesta confluència d’antagònics aparents es pot veure sobretot a les sèries que Llevat ha titulat Kompositions i Kanagawa, la primera i la darrera que apareixen al seu Portfolio, i que m’han obert molts interrogants i m’han fet descobrir la coherència d’una proposta creativa, com deia, que és fruit de tot un procés llarg i desbrossat d’elements innecessaris.

Les dues sèries estan formades per diverses obres que funcionen de manera aïllada, però que adquireixen una gran volada quan les llegim de manera conjunta, una darrere l’altra; des del meu punt de vista, la seva coincidència formal, aquesta voluntat d’Enric Llevat de presentar-les com si fossin una única peça amb un cos que va canviant de localització dins del llenç, amb una forma orgànica que es va movent per l’espai en blanc, les dota d’una qualitat cinematogràfica i les converteix en fotogrames.

I l’encert és fer que aquests traços allargats, aquestes línies que s’escapen del pinzell, circulin i es reordenin, com si tinguessin vida pròpia, damunt del fons blanc, perquè és el contrapunt del blanc i de la nitidesa del traç el que li permet arribar a un grau idoni per mostrar la reflexió filosòfica: el negre sobre el blanc, la simplicitat cercada del traç sobre el llenç neutre, ens remet directament al símbol lingüístic i, en concret, a l’escriptura xinesa tradicional, que supera la representació simple del so i enclou un concepte més global, alhora que es troba a mig camí entre la funcionalitat de l’element comunicatiu i la poètica de l’art.

Les línies mòbils de les sèries de Llevat, talment els elements lingüístics de l’escriptura xinesa, són formes que contenen tot un món en el seu interior, són persones amb mons divergents, exteriorment similars, però en realitat diferents (d’aquí les notes de color que apareixen en un moment donat de la sèrie Kompositions), i que ara se separen i ara s’entrecreuen, ara s’aïllen i ara es comuniquen. El paral·lelisme formal amb l’escriptura xinesa, per tant, aporta valor lingüístic i filosòfic a les sèries i fa que els dos primers contraris, tradició i contemporaneïtat, es complementin.

Però tornem a la disposició en fotogrames. Cada obra de les sèries és com una fotografia que fixa un instant del moviment d’aquests cossos canviants –d’aquests individus que són mons en tant que lingüístics, com he dit–, i la disposició seqüencial dels instants ens permet ser conscients d’aquest canvi. Així, doncs, Enric Llevat conceptualitza el canvi a través de l’apropament pictòric a l’escriptura xinesa, i aconsegueix fixar la incertesa, la condició líquida de la societat. El motiu temàtic de les seves obres és el de la modernitat líquida de Zigmunt Bauman: les línies mòbils de Llevat dibuixen la lluita interna que els éssers humans mantenim davant la seguretat que ens proporciona la comunitat i la llibertat de la individualitat, la fragilitat dels llaços entre les persones, la transformació constant de la identitat, la seva fluïdesa.

La proposta pictòrica d’Enric Llevat, doncs, en aquestes dues sèries sobretot, però també en altres obres que exposa, permet el retrat del canvi, aquesta narració (cinematogràfica però fixada) de la incertesa i té la gran virtut de fer que els extrems siguin consecutius: la simplicitat i la complexitat, el canvi i la solidesa, la concreció i la totalitat.

Rosa Comes

Art pilós

El primer cop que un s’acosta a l’obra de l’Enric Llevat és inevitable pensar: «Collons, l’Enric pinta pèls!». Hom podria dubtar de si es tracta de cucs, de fils, o de qualsevol altra cosa d’aspecte similar, però per poc que se li doni tombs, els pèls acaben sent la identitat que més s’acosta als elements que omplen el quadre. I potser és en aquest precís instant, mentre l’ull poc habituat a l’art modern prova de cercar la inevitable referència figurativa, quan es comencen a captar els matisos. Aviat, s’entén que la forma en la que les línies es distribueixen per l’espai, com interactuen amb les altres i formen un conjunt, mantenint la seva pròpia identitat i estructura bellugadissa que les diferencia de la resta, no té res de casual. Sense adonar-se’n, a la ment de l’observador arriben idees i pistes sobre el que realment està succeint davant dels seus ulls. Quan, per inspiració del moment, un recorda que les obres acostumen a tenir títol i es decideix a llegir-lo, enlloc d’un enunciat de compromís o totalment críptic, descobreix un element més del quadre que resulta revelador i que, tot sovint, coincideix amb alguna de les impressions que l’havien assaltat en fer-li front, verge de prejudicis. En aquest moment, comença el verdader diàleg, el joc que l’artista ens proposa, i amb ganes de més, ens apropem a la següent imatge, i només després de contemplar-la i deixar que ens parli, desviarem els ulls cap al seu nom, com qui comprova la resposta a un jeroglífic o a uns mots encreuats.

I és amb aquests símbols de referència kandinskiana i el seu aspecte pilós i orgànic, que l’Enric ens parla de nosaltres, de la nostra personalitat, identitat i de la forma en la que encaixem, o no, al gruix de la societat de la que tots, ens agradi o no, en formem part. Serveixin com a exemples un parell de les seves obres de la sèrie Vitas: Els desterrats, on una succió irrefrenable arrenca els pèls del seu assentament terrós i els arrossega cap al cel blau, mentre d’altres segueixen ben arrelats. Representació irònica de la calvície o metàfora de la immigració a la que tanta gent es veu abocada? I què me’n dieu de Els oblidats, on un borrissol qualsevol dels que podríem trobar a sota del sofà o a qualsevol d’aquells mobles que no es mouen mai, constitueix, al mateix temps, un grup heterogeni de pèls de diferents colors, que, enredats en un manyoc estàtic, semblen incapaços de volar pel quadre com fan la majoria dels elements que l’Enric ens pinta, i que en aquest cas ens fan pensar en els més febles, els que no compten ni per polítics ni als targets comercials, aquells que no tenen drets, ni diners, els deixats de banda per societat i família.

Pèls. Al coixí, a la dutxa, al terra; petits indicis de la nostra presència o absència, muts testimonis del nostre pas per l’existència.

Enric Herce Escarrà

www.enricherce.com

Em trobo a l’Enric comprant el pa, parlem del temps, de la Universitat i d’un

quadre que em té reservat. Fem un cafè a la plaça i em demana d’escriure

alguna cosa sobre les seves pintures. Descobreixo que l’Enric té el taller al

mateix carrer on visc, al portal de vora la barberia, tres cases més enllà de la

meva. Aquesta casuatitat m’agrada. Visito el taller, l’escolto i observo: tot

està molt endreçat. Hi ha poca claror natural. La Rambla Vella és fosca.

Treballa molt amb les línies. Sembla un pintor que pentina, penso. Al sortir,

veig com el barber passa delicadament la pinta pels cabells d’algú a qui

acaba d’afaitar. D’això fa 2 mesos, més o menys.

NOTES. Tarragona, 23 de març de 2011.

LÍNIES. Busco les línies i les trobo en una filera de fanals. En un pas de zebra.

En les vies del tren. En una persiana trencada. En les voreres. En el mar de

fons. En les escales de casa. En els camins i en l’autopista. En els cables del

telèfon. En els cordons de les sabates. En la barana de l’escala. En la filera de

butaques d’un cinema. En un plat de pasta. En la cua d’una botiga. En les

esquerdes d’un edifici. En l’ombra d’una palmera. En els gargots de l’agenda.

En uns cotxes aparcats en bateria. En les tecles d’un piano. En un paraigües.

En un somriure a mitges. En les cordes. En els terrats i en les antenes. En una

noia que passa amb una samarreta de ratlles.

UN QUADRE A SOBRE L’ESCRIPTORI. Tinc un quadre al meu costat, fa uns

minuts penjava de la paret de l’habitació, ara està a sobre l’escriptori de

l’estudi. No en recordo el títol però recordo que era un títol que m’agradava.

Vaig veure aquest quadre per primera vegada en la inauguració d’una

exposició al café Museum de Tarragona, ara està a sobre l’escriptori de

l’estudi.

Penso en el trajecte que ha seguit, dibuixant una trama pels carrers de la Part

Alta: Rambla Vella nº 21, Sant Llorenç nº 5, Rambla Vella nº 21, Rambla Vella

nº 13. No en recordo el títol però recordo que era un títol que m’agradava. He

comptat les línies negres sobre fons blanc, n’hi ha 121. 121 línies negres

sobre fons blanc i una signatura en color vermell. No en recordo el títol però

recordo que era un títol que m’agradava.

NEGRE SOBRE FONS BLANC. 1) Un amic em diu que ha llegit que el Museu

Chillida tanca definitivament. Em pregunto què en faran dels grans blocs de

pedra, de les formes d’acer, de les peces de formigó i del fràgil paper pintat

amb tinta negra. 2) Fa dies que el diari parla de desastres al Japó, avui, a la

pàg. 11, hi ha la fotografia d’una dona sense sabates davant d’un rètol

trencat, la cal·ligrafia és bella i incomprensible. 3) Una filera de formigues

arrosseguen engrunes de xocolata per les rajoles de la cuina. 4) Un llibre cau

de la prestatgeria i queda obert per una pàgina a l’atzar. 5) Un músic vestit

de concert llegeix la partitura en silenci. 6) Un bombí i un paraigües a les

dunes de Tottori.

RAMBLA VELLA. En un minut passen 58 cotxes en direccions contràries, 11

motos en direccions contràries, 2 autobusos en la mateixa direcció, una

bicicleta i una ambulància; ningú pregunta on van. Dotzenes de persones

creuen el carrer per semàfors diferents. Un cotxe de policia s’atura en doble

fila. Un home compra pomes a la verduleria. 7 persones fumen a la porta de

l’hospital, n’hi ha dos que duen bata de malalt. Una filera de taxis espera. Un

gos s’escapa i es posa a córrer. Dos homes demanen almoina davant d’una

església. Una parella s’asseu a la terrassa de la geladeria i demana orxata.

Algú xiula. S’encenen les llums dels fanals. S’obre el portal de vora la

barberia.

Jo miro per la finestra.

Joan Rioné